Com sempre no tinc massa temps per escriure, però com a mínim us puc recomanar una lectura:
Pese a sus crisis, el capitalismo no se derrumbará sino bajo los golpes de la lucha proletaria

En aquest article es fa una comparació de l'actual crisi amb altres, com la del 29. I també es pot llegir com ja en temps de Marx i Engels les crisis econòmiques capitalistes eren cícliques (com es deriva de la teoria marxista). També és interessant, com a anècdota, constatar que el ministre d'economia alemany i la Ségoléne Royal, la canditata socialista a les darreres presidencials franceses, citen, ara, a Marx. L'article, a part d'això comenta aspectes interessants que no desenvolupa (i jo, de moment, per qüestió de temps, tampoc puc fer):
- que el Capitalisme propicia les condicions perquè una revolució el substitueixi o, dit d'una altra manera, és un sistema inestable en el que les crisis sistèmiques fortes fan patir tant a una gran part de la població, que aquesta (el proletariat, la classe explotada, dieu-li com volgueu) pot arribar a revoltar-se. O sigui que en les èpoques de bonança és relativament en va que es pot aspirar al canvi de model econòmic.
- i, com a derivada de l'anterior, que no es pot esperar que el capitalisme colapsi i es destrueixi ell mateix. El capitalisme pot entrar en crisi, però te diverses maneres de resoldre-la, com per exemple via guerra mundial (la 2a GM en va ser una mostra, com a derivada de la crisi de 1929). L'alternativa a una auto-regeneració (dolorosa pel proletariat, pel planeta si es vol incloure l'aspecte ambiental) és una revolució (que, d'altra banda, també requereix sacrifici, generalment). Aquest és el missatge que vol transmetre aquest article.
Ja sé que la paraula marxisme, etc. sembla que estigui obsoleta, caduca. Però és sorprenent llegir (i jo només estic començant a fer-ho), el que Marx va escriure sobre el sistema capitalista (en el famós "El Capital"). No em sorprèn que des dels mitjans de desinformació se'ns amagui el contingut i la vigència; ni que molts intel·lectuals i economistes, avui en dia, el continuin tenint com a referent.
I a aquest respecte, voldria fer un aclariment. Una cosa és l'anàlisi econòmic que va fer Marx del Capitalisme, i una altra cosa la resta dels escrits de Marx. De la mateixa manera que una cosa és la Teoria de l'Evolució de Darwin i una altra cosa la resta de la seva obra... Les persones no som Déu, i de vegades tenim més encert, i d'altres menos. El materialisme històric, per exemple, que és una lectura diferent de la història a l'idealisme, continua vigent, però potser no té la contundència "matemàtica" que té la Teoria de Valor que Marx exposa al Capital i que és el que és important de entendre (perquè explica el que està passant ara mateix). I
I, un segon aclariment, encara és més diferent aquest anàlisi que va fer Marx amb els diferents assajos i intents de plasmació d'alternatives dutes a terme per Lenin, Mao, la CNT-FAI, etc. Una trampa demagògica habitual és desacreditar a Marx (un filòsof, economista i historiador) gràcies a Stalin. És com desacreditar a Einstein (un científic) amb la bomba atòmica.
Epíleg
Reviso aquest escrit per afegir una altra referència:
Vuelve Marx, de la que selecciona aquesta cita:
Marx escribió en El Capital: “En un sistema de producción en que toda la trama del proceso de reproducción descansa sobre el crédito, cuando éste cesa repentinamente (como ahora por la falta de confianza en la liquidez del sistema financiero)… tiene que producirse inmediatamente una crisis, una demanda violenta y en tropel de medios de pago. Por eso, a primera vista, la crisis aparece como una simple crisis de crédito y de dinero… Pero, al lado de esto, hay una masa inmensa de estas letras que sólo representan negocios de especulación, que ahora se ponen al desnudo y explotan como pompas de jabón…”. Generalmente esas situaciones acaban desembocando en recesiones que representan una enorme destrucción de fuerzas productivas y de las condiciones de vida de la población.
I encara una altra:
En la contradicción entre las necesidades sociales de la población y el interés privado de los capitalistas se encuentra la clave de las crisis del sistema. Lo que durante unos años aparece como un avance de la sociedad cuando llega la crisis se convierte en retroceso y destrucción de lo creado: “Las crisis comerciales, además de destruir una gran parte de los productos elaborados, aniquilan una parte considerable de las fuerzas productivas existentes. En esas crisis se desata una epidemia social que a cualquiera de las épocas anteriores hubiera parecido absurda e inconcebible: la epidemia de la superproducción. La sociedad se ve retrotraída repentinamente a un estado de barbarie momentánea; se diría que una plaga de hambre o una gran guerra aniquiladora la han dejado esquilmado, sin recursos para subsistir; la industria, el comercio están a punto de perecer. ¿Y todo por qué? Porque la sociedad posee demasiada civilización, demasiados recursos, demasiada industria, demasiado comercio. Las fuerzas productivas de que dispone no sirven ya para fomentar el régimen burgués de la propiedad; son ya demasiado poderosas para servir a este régimen, que embaraza su desarrollo. Y tan pronto como logran vencer este obstáculo, siembran el desorden en la sociedad burguesa, amenazan dar al traste con el régimen burgués de la propiedad. Las condiciones sociales burguesas resultan ya demasiado angostas para abarcar la riqueza por ellas engendrada.” (Manifiesto Comunista)
Les regles econòmiques del capitalisme clàssic financer, i en especial els principis bàsics de la gestió de préstecs de caixes i bancs, que les institucions financeres es van saltar deliberadament amb la complicitat de governants i assessors, les descriu en un recent article R. Vergés:
El què no diu l'article és el perquè. Bé, deixa entendre que va ser una negligència tècnica i una irresponsabilitat política. Però jo no ho crec, es va fer el que era més "prudent" de fer: seguir creixent per evitar l'atur, la paràlisi, la crisi.
I els assessors ho tenien clar: l'objectiu era saltar-se el fre que el mateix capitalisme posava a l'expansió del consum i de l'activitat econòmica. Els límits del creixement, marcats per l'exhauriment de l'increment de la taxa de guany en la producció capitalista (el factor treball, quan més reduït, més més difícil de fer disminuir), per l'esgotament i encariment de l'energia i recursos bàsics per a la indústria i el transport, i l'estancament de la productivitat en economies cada cop més prescriptores de serveis (una economia de serveis demana molta mà d'obra i costa molt de mecanitzar, és a dir, substituir per màquines) no deixaven altre alternativa que la bombolla. Calia abandonar els "clàssics", i les seves regles daurades:
"- Solo debe financiarse una compra de vivienda con valor de mercado no superior a tres veces la renta anual del hogar solicitante (price to earnings).
- Una segunda regla que completa la primera es que solo debe prestarse una fracción del valor de compra (loan to value), contando con un ahorro previo del comprador de entre un 15% y un 20% como mínimo.
- Una tercera regla es que solo debe prestarse por un período igual a un tercio de la vida activa y nunca más allá de la jubilación (loan to job), de manera que el usuario pueda dedicar el ahorro de los dos tercios restantes a otros aspectos del ciclo de vida: educación de los hijos, previsión social, participación en el capital social, etc.
- La cuarta regla se observa automáticamente si se cumplen las tres primeras. Solo se debe prestar si el esfuerzo no supera el 30% de la renta (debt to income). Obviamente, esta regla se funda en cálculo inicial que puede verse desmentido por los acontecimientos. Para esto están las refinanciaciones, aunque con un diseño prudente y un tipo fijo razonable (i.e. 6%), no suele haber problemas.
- Existe una quinta regla para la repartición del riesgo entre las partes contratantes: es la aplicación del principio de Premio Nóbel Robert Merton, Jr.: Cuando el valor de mercado del activo es inferior a la deuda, el usuario prefiere devolver el activo antes que la deuda. Si se respeta esta preferencia, entonces el contrato es hipotecario y su resolución se reduce a devolver la llave y pagar costas y gastos. Si no, el contrato es puramente monetario, se rige por el art. 1911 del Código Civil (i.e. "los préstamos están garantizados con los bienes presentes y futuros del prestatario.") y jamás de los jamases debería llamarse hipotecario"