bombollaimmobiliaria.com

Adjunto un bocí d'una conversa electrònica:

"Malgrat això, com hom pot comprovar, la despesa pública social a Espanya representa només un 21% del PIB, el més baix de la UE-15, el promig de la qual és un 27%. Si analitzem la despesa pública social per habitant observarem la mateixa situació. Espanya, Grècia i Portugal són els països amb menys despesa social de la UE-15. Si ens fixem en el nombre de persones de població adulta que treballa
en els serveis públics de l'Estat del Benestar, el resultat és el mateix. Espanya amb un 9,5%, és el país amb menor nombre de servidors públics de la UE-15, el promig
de la qual és del 15%. No és en absolut certa l'asseveració promoguda per autors lliberals i àmpliament difosa, com no podria ser d'una altra manera, que hi ha massa empleats públic. La realitat és justament la contrària; Espanya, juntament amb Portugal tenen el sector públic i el nombre de persones empleades en l'estat del benestar més reduït de la UE-15."

Jo al JCb li vaig explicar això també (suposo que ho dèus treure d'un article del rebelion de V. Navarro), i ell em va contestar:
"lo que no me gusta de Navarro (a lo mejor me equivoco) es que parece obviar el hecho fundamental de que los incrementos que hemos observado en el consumo en estos años de la burbuja se debieron al incremento de la deuda exterior, y que eso se tiene que corregir sí o sí. Parece pensar que incrementando el gasto público es posible el milagro de mantener el consumo, nivel de vida o PIB (como quieras llamarlo) en los niveles de la burbuja, y ese milagro sencillamente no es posible.
Hay que asumir la realidad, y es que somos entre un 25 y un 40% más pobres de lo que creíamos (según la proporción de la deuda que se pague) y diseñar un plan para gestionar ese empobrecimiento del modo más justo posible."

El problema que tenim és que tenim un PIB inflat, és a dir, vivim per sobre de les nostres possibilitats. El PIB el va inflar la bombolla, i abans de això, el dèficit públic i el deute públic el vàrem eixugar venent-nos les empreses públiques que ara podrien encarregar-se de generar beneficis al sector públic.
Potser la despesa pública sigui de les més baixes en relació al PIB, però com aquest PIB és fictici, la dada enganya. I no és estrany que això mateix passi en altres països com Grècia i Portugal que també tenen un PIB fictici.
I el què passa és que ara toca l'ajust, o el què hom anomena "devaluació interna", que vol dir descendir uns esglaons més a baix, allà on ens hauríem quedat sense bombolla. JCb parla d'entre un 25% i un 40% menys. Amb això, la despesa pública si no es rebaixa es converteix en una de les més altes d'Europa. Però és que a més a més, l'Estat està pelat, no té res on agafar-se per optenir riquesa per generar despesa: el seu dèficit és alarmant (12%) i no li queda més que la recaptació dels impostos per obtenir les peles (ja t'he dit que les empreses que podrien donar-li beneficis se les va vendre), i alhora disminur la seva despesa.
Però la bombolla no només ens ha enfonsat, sinó que també ens està condicionant el nostre present i futur. Ara arrosseguem els interessos del deute (es mesura amb el diferencial del bonus alemany, que ja és 2 punts superior), cada cop més alts, ja que com la nostra moneda no es pot devaluar, el mercat el què devalua és el nostre crèdit fent-nos pagar més i més (JCb dixit: "Como no tenemos moneda propia nuestra divisa no puede sufrir un ataque especulativo, y por ello lo sufre el bono, que es el "papel" que emitimos para financiarnos en el exterior").
L'altre rèmora és que ara tenim un mercat del treball sobreinflat, resultat de l'excedent de treballadors que va acollir la bombolla. O sigui que tenim un atur estructural que no ens el podem treure de sobre perquè Espanya no pot donar en realitat tants llocs de treball.
I la tercera rèmora, i potser la més complicada de totes de resoldre, és que portem 20 anys formant i funcionant perquè el país sigui una immensa màquina de produir totxo i ciment (JCb dixit: El problema no es el crédito (que también). El problema es que nuestra industria no puede competir para captar más mercado en el exterior ni para vender más en el interior). No tenim una indústria alternativa preparada per substituir el buit que ens deixa la bombolla durant aquests propers anys (es calcula que durant uns 10 anys el sector immobiliari estarà en letàrgia buidant estocs i sense pràcticament construir).

I no és un discurs lliberal demostrar el fracàs del model lliberal capitalista espanyol. I no és lliberal dir que l'Estat burgès no pot fer res, i que les mesures clàssiques keynesianes (més despesa pública, més endeutament) no serveixen (ja fa 30 anys que varen deixar de servir). Espanya està condemnada a la recessió i a la decadència, i ho hem de dir, i hem d'explicar el perquè, més enllà dels mots negacionistes i falsament esperançadors dels reformistes.
Però és que cada cop menys països poden mantenir l?últim suspir de creixement segons marca el model: de les mans de la globalitació neolliberal o fase imperialista (com deia Lenin). Això s'acaba, la crisi és sistèmica, i és ben marxista afirmar-ho.

Jo em quedo amb les últimes paraules del JCb que t'he posat al principi: "hay que diseñar un plan para gestionar ese empobrecimiento del modo más justo posible". I jo afegeixo: Aquest pla s'anomena COMUNISME.