bombollaimmobiliaria.com

Les regles econòmiques del capitalisme clàssic financer, i en especial els principis bàsics de la gestió de préstecs de caixes i bancs, que les institucions financeres es van saltar deliberadament amb la complicitat de governants i assessors, les descriu en un recent article R. Vergés:

El què no diu l'article és el perquè. Bé, deixa entendre que va ser una negligència tècnica i una irresponsabilitat política. Però jo no ho crec, es va fer el que era més "prudent" de fer: seguir creixent per evitar l'atur, la paràlisi, la crisi.

I els assessors ho tenien clar: l'objectiu era saltar-se el fre que el mateix capitalisme posava a l'expansió del consum i de l'activitat econòmica. Els límits del creixement, marcats per l'exhauriment de l'increment de la taxa de guany en la producció capitalista (el factor treball, quan més reduït, més més difícil de fer disminuir), per l'esgotament i encariment de l'energia i recursos bàsics per a la indústria i el transport, i l'estancament de la productivitat en economies cada cop més prescriptores de serveis (una economia de serveis demana molta mà d'obra i costa molt de mecanitzar, és a dir, substituir per màquines) no deixaven altre alternativa que la bombolla. Calia abandonar els "clàssics", i les seves regles daurades:

Aquest és l'article d'avui de SNB. Segons ell, tindrem un estiu molt mogut i una tardor catastròfica:

Cáncer

Santiago Niño Becerra - Viernes, 08 de Julio

Mi tesis ya la conocen: si las agencias internacionales soy unas malas malasombras, hace siete años también lo eran, pero entonces casi nadie decía nada al respecto. Pienso que las agencias no han tenido culpa alguna de que esta crisis se haya formado, al igual que no la tienen las entidades financieras de que el nivel de endeudamiento de familias y empresas haya llegado a donde ha llegado: era inevitable que sucediese lo que ha sucedido porque había que crecer. Pero vayamos más allá.

Con esta historia de que las agencias son unas guarras, y con las agencias rebajando las calificaciones de las deudas públicas de los países y los bonos de ciertos bancos podemos estarnos unos cuantos meses más, pero, ¿va a servir para algo?. ¿Qué utilidad tiene que un ministro insulte a una agencia?, y ahora ya, ¿para qué sirve decir que la deuda de Portugal es basura?.

La única realidad cierta es la de que la inmensísima mayoría de deudores no pueden pagar todo lo que deben, la de que todas las entidades financieras tienen en sus balances montones de cadáveres y de vivos en estado de coma, la de que la inmensa mayoría de los Gobiernos no tienen ni la más remota idea de cómo va a evolucionar la recaudación de sus contribuciones fiscales, la de que la mayor parte de la población ve como van pasando los días sin saber y son querer saber que va a suceder mañana. En el fondo, pienso, la pregunta a la afirmación de Moody’s de que el 25% de los bancos europeos va a suspender los tests es, ¿sólo?.

A Rebelión han publicat un article que comparteixo:
 
http://www.rebelion.org/noticias/economia/2009/7/la-metastasis-del-capit...
 
L'adjunto, íntegre, perquè fa un resum del que està passant des d'una perspectiva que escapa a la inconnexa informació que ens donen els mitjans de desinformació capitalistes.
 
Alfredo Apilánez
Rebelión
 
Un sistema que, cuando no tiene problemas, excluye de una vida digna a la mitad del planeta y que soluciona los que tiene amenazando a la otra mitad, funciona sin duda perfectamente, grandiosamente, con recursos y fuerzas sin precedentes, pero se parece más a un virus que a una sociedad. Puede preocuparnos que el virus tenga problemas para reproducirse o podemos pensar, más bien, que el virus es precisamente nuestro problema. El problema no es la crisis del capitalismo, no, sino el capitalismo mismo. Y el problema es que esta crisis reveladora, potencialmente aprovechable para la emancipación, alcanza a una población sin conciencia y a una izquierda sin una alternativa elaborada.

Santiago Alba Rico

El lunes 21 de octubre de 1929, el mercado bursátil sobrevaluado comenzó su caída. Logró una breve recuperación a mediados de semana, pero 7 días más tarde, el Martes Negro, volvió a derrumbarse: se pusieron a la venta 16 millones de acciones y no había compradores. El juego se había acabado.

Mike Whitney

El capitalismo de casino ha hecho crack estrepitosamente. Sufrimos en estos tiempos un auténtico aluvión de noticias sobre la hecatombe económica en curso. Los mass-media, en manos de los mismos agentes económicos protagonistas del derrumbe, nos bombardean día tras día con informaciones fragmentarias e intencionadamente manipuladas por los creadores de opinión para impedir una visión de conjunto de las entrañas del proceso. De este modo, las sopas de cifras difícilmente inteligibles, los rescates financieros multimillonarios, las pseudonacionalizaciones bancarias y demás flashes inconexos, pretendidamente aclaratorios de la gravedad de la situación, se convierten en un magma caótico destinado a transmitir la idea de que, aunque la nave haga agua por los cuatro costados, las vías se pueden taponar con medidas “cosméticas” o profilácticas que no afecten a su rumbo ni pongan en peligro el puesto de mando.

Avui a la tertúlia del Cuní, com sempre, els tertulians s'escarracen en mostrar que van perduts... Concretament el director de El Periòdico, en Rafael Nadal, parlant d'estafadors con en Madoff, demana que els banquers que han sigut "dolents" siguin transparents i donin la informació que, segons ells, els reclamen les autoritats de control. I demana que els que no ho hagin fet, a partir d'ara comencin a enfilar el camí de la trena.

El senyor Nadal, com la major part d'opinadors professionals, encara no saben en quin món viuen. Es perden, ja no en els arbres, sinó en el brancam, incapaços de tenir una visió del bosc que pretenen copsar.

En aquest cas posant en el mateix sac a en Madoff, un lladre que viola les lleis, amb els banquers, que son els lladres que fan les lleis. Perquè no hi ha banquers ni financers a les presons, quan tothom els atribueix l'origen de les calamitats econòmiques que patim? Doncs és obvi, senyors, perquè la legislació està feta a mida d'un sistema econòmic que ara fa fallida no perquè s'hagin incomplert les normes, sinó perquè el disseny del sistema provoca, cíclicament, aquestes crisis. Per entendre'ns, si un construeix una casa amb fusta corcada, potser la casa serà més barata, la podrem fer més despresa perquè la fusta és més lleugera i més fàcil de tallar, però un dia o un altre, la casa caurà. Pan para hoy, hambre para mañana.

M'agradaria copiar uns paràgrafs de l'article La crisi, el Nou Partit Anticapitalista, l’ecosocialisme… de la web de Revolta Global: Però també quan, pretesament, no hi ha crisi. Quan els índex de creixement s’enfilen. Quan les empreses declaren beneficis. Tanmateix, aleshores hi ha crisi per aquelles i aquells que pateixen les fusions i les compravendes d’empreses, les reestructuracions, les deslocalitzacions, les desregulacions, les supressions de llocs de treball en el si de firmes que, no obstant, segueixen obtenint guanys. I, finalment, per a milions de persones que, un cop pagades les seves despeses corrents, no disposen més que de 50 euros per menjar, no hi ha potser crisi, des de fa temps i cada dia?

Com sempre no tinc massa temps per escriure, però com a mínim us puc recomanar una lectura:

Pese a sus crisis, el capitalismo no se derrumbará sino bajo los golpes de la lucha proletaria

En aquest article es fa una comparació de l'actual crisi amb altres, com la del 29. I també es pot llegir com ja en temps de Marx i Engels les crisis econòmiques capitalistes eren cícliques (com es deriva de la teoria marxista). També és interessant, com a anècdota, constatar que el ministre d'economia alemany i la Ségoléne Royal, la canditata socialista a les darreres presidencials franceses, citen, ara, a Marx. L'article, a part d'això comenta aspectes interessants que no desenvolupa (i jo, de moment, per qüestió de temps, tampoc puc fer):

- que el Capitalisme propicia les condicions perquè una revolució el substitueixi o, dit d'una altra manera, és un sistema inestable en el que les crisis sistèmiques fortes fan patir tant a una gran part de la població, que aquesta (el proletariat, la classe explotada, dieu-li com volgueu) pot arribar a revoltar-se. O sigui que en les èpoques de bonança és relativament en va que es pot aspirar al canvi de model econòmic.

- i, com a derivada de l'anterior, que no es pot esperar que el capitalisme colapsi i es destrueixi ell mateix. El capitalisme pot entrar en crisi, però te diverses maneres de resoldre-la, com per exemple via guerra mundial (la 2a GM en va ser una mostra, com a derivada de la crisi de 1929). L'alternativa a una auto-regeneració (dolorosa pel proletariat, pel planeta si es vol incloure l'aspecte ambiental) és una revolució (que, d'altra banda, també requereix sacrifici, generalment). Aquest és el missatge que vol transmetre aquest article.