Un altre post del bloc del Marc Vidal ;-) Al bloc d'en Marc Vidal: www.marcvidal.cat/marcvidal/2007/10/el-nostre-credi.html , en aquest cas sobre els passos que es van fent (i teòricament s'anirien fent), per arribar al credit crunch espanyol.
Això del crèdit crunch ve a ser que en una (mala) situació econòmica a on les empreses necessiten accedir a recursos financers (crèdit), els bancs el que fan és tot el contrari, donar cada cop menys diners i més cars. La conseqüència, un daltabaix econòmic, perquè les empreses, si no tenen recursos financers han de plegar, reajustar-se, vendre's, etc. Com sempre els catalanets d'a peu en pagaríem les conseqüències: atur.
Per què és probablem que hi hagi un crèdit crunch? Perquè ens hem passat uns anys a on quatre s'han omplert les butxaques a costa de la resta :-) Ara, quan es trenca la roda de la bombolla immobiliària que ho feia rodar tot, les empreses d'aquest sector, per fer front als impagaments o a les expectatives de vendes no satisfetes necessiten diners per pagar les seves "hipoteques". Però els bancs no deixen diners si pensen que no podran recuperar-los... I els que deixen, els deixen més cars si hi ha més risc i/o si l'euribor puja. I l'euribor puja si hi ha tendències inflacionistes (no cal explicar que els preus pugen molt més del que reflexa l'inflacció, oi? i que la pujada del petroli i els aliments encara ho empitjoren més). I com que espanya ha cedit la sobirania monetària al BCE, encara que volgués, el baixar l'euribor no depén d'ella...
Pd.: per cert, la pèrdua de sobirania en els mecanismes de decisió econòmica son, al contrari de com ens els ven el discurs del pensament únic, un increment del dèficit democràtic de les nostres societats, a on deixem àmbits vitals pel nostre benestar en mans d'institucions no democràtiques a on els ciutadans tenim una capacitat de influència mínima (bancs centrals, BCE, FMI, BM, acords de lliure comerç, etc.). Això que vol dir? Vol dir que els 4 de sempre (però en aquest cas a nivell mundial) decideixen quina és la millor manera d'omplir-se les seves butxaques i naltros només podem esperar de que sigui d'una manera "poc traumàtica". Si tenim mala sort i hi ha un espetec, en molts casos paguem els plats trencats (per exemple fent servir diners públics, de tots, per ajudar al capital especulador privat, com aquest agost) i en altres casos, a part de pagar-los, els patim (atur, gana, guerres). És un tema massa àmpli per estar en una post-data, i si voleu el podem debatre via comentaris d'aquest article.
Hi ha coses que ja no son un secret per boi ningú: que la bombolla immobiliària està punxant, que als EEUU ja fa temps que els preus baixen, que l'economia espanyola té un futur complicat a mig termini... Però hi ha un tema del que, encara els mitjans de comunició no diuen ni mu: els bancs i les caixes.
Rumors ja fa temps que circulen, que algunes petites entitats de crèdit espanyoles estan en una situació complicada, però res d'això arriba als mass media. I de que tot el sistema bancari espanyol té dificultats, encara menys. De fet, les declaracions dels Botins, BBVAs, etc. son de que aquí no passa res, que els sistema bancari espanyol és molt sòlid, que aquí no hi ha subprime, etc.
Però ves per on, de vegades pels canals més espacialitzats ens enterem de coses com les que estan en aquest article del confidencial. Entre altres perles, sembla que la banca espanyola intenta vendre productes financers suportats per les nostres hipoteques escombraries (com han fet als EEUU amb els subprime), i ningú els hi vol comprar (això ara, perquè fins fa dos dies si que la venien, i si sou del que la vau comprar ja podeu estar tremolant :-p ). També podem llegir que més de la meitat dels préstecs empresarials que han fet els bancs espanyols son per empreses de la construcció; que la taxa de morositat s'espera que pugi moltíssim, que la banca espanyola és la segona demandant de liquiditat al BCE després de l'alemana i que està finançant el seu deute a llarg termini (hipotecari) amb préstecs del BCE a curt termini (és a dir, és com comprar un pis amb una targeta de crèdit).
Tot plegat, no sona molt bé. I el que segur que no dona és la impressió que aquí els bancs ho tenen tot controlat. Jo, per si les mosques, no tindria tots els estalvis a la mateixa entitat, i menys si és una caixa petita.
Avui s'ha sabut que el Banc d'Espanya intervindrà a Caja Castilla la Mancha, CCM. Ja es veia venir, igual que a aquest enfonsament el seguiran molt altres... Aquí està el "millor sistema financer del Món". Es la primera intervenció d'una entitat bancària des de lo del banesto, i la primera provocada per la crisi del Capitalisme (lo de la crisi immobiliària ja queda curt per definir el que passa).
Fins ara havien probat que Ibercaja primer i Unicaja després absorvissin CCM, però sembla que en aquestes entitats no hi ha afició a l'arakiri. La negativa assumir el marró per part d'Unicaja podria haver obligat el Bd'E, que fins ara es dedica més a tapar el que està passant (mira que ens tenen por, a la ciutadania, amb les mostres de docilitat que donem continuament ;-) ) que no pas a exercir de controladors del sistema bancari.
En principi per la gent que tingui menys de 100.000€ en estalvis (la gent normal, vaja), no haurien de patir pels cèntims, perquè estan garantits per l'Estat. El problema pot venir, d'entrada, en que podria ser que no poguessin moure els diners en mesos (això ho sabrem aviat). Jo apostaria perquè, aquest cop, si que permetran a la gent retirar el caler, per evitar que "cunda el pánico", que seria mortal pel sistema bancari en general. Les sorpreses més desagradables vindran més endevant...
Continuarem informant...
L'usuari binissaida m'ha fet arribar un missatge que us reprodueixo:
Aquí teniu un relació de bancs i caixes segons el seu rati de morositat i el de solvència (el Core tier 1 mesura la relació de capital que té el banc entre els seus actius i el risc, és a dir, entre el capital que té i el que pretén tenir). Cal dir que valors de morositat superiors al 3% i de solvència inferiors al 6% comencen a ser perillosos. És interessant la correlació tan nefasta que hi ha entre la morositat i la solvència: quan més morositat té una entitat, més insolvent es torna, i això porta a la fallida.
Així doncs, les entitats que estan més a dalt i a la dreta de la gràfica són les que estan a punt de caure a l'abisme. Cal dir que són entitats amb una gran quantitat d'actius, el què vol dir que la sotregada podria ser monumental...

Font: http://estaticos.expansion.com/estaticas/documentos/2009/03/nuevaeconomia230309.pdf
L'autor de l'article que us transcric a continuació, en Roberto Centeno, és una catedràtic d'Economia, d'ideologia conservadora, però que es destaca per la seva vehemència i per no amagar la situació al personal sinó a la inversa. Juntament amb burbuja.info, Santiago Niño Becerra, etc. son dels que van explicant-nos les coses com son.
En aquest article repassa com el govern espanyol ha actuat estafant els recursos (actuals i futurs) dels ciutadans per a beneficiar a la Banca:
Cuando en agosto 2007, Trichet convocó a los banqueros centrales de la eurozona para ver cómo se afrontaba la paralización del crédito interbancario, Fernández Ordóñez, pese a la gravedad de la situación, no interrumpió sus vacaciones. Convertido en el gran negacionista de la crisis junto con Solbes y Zapatero, jugaría un papel esencial en la reelección del presidente falseando las cifras de crecimiento del cuarto trimestre 2007, publicadas dos semanas antes de las elecciones generales, para demostrar que la economía española iba viento en popa y que no había ninguna crisis. Pero esta cadena de despropósitos, que aún no ha terminado, y que está llevando a un despilfarro gigantesco de recursos públicos, asignados a ciegas sin orden ni concierto, y puede acabar en un desastre financiero sin precedentes, empezaría mucho antes.
En 2007, el Banco de España, aparte del lamentable incidente de la venta a Rusia de 133 toneladas de oro de nuestras reservas cuando sus precios se encontraban en plena subida, lo que provocaría el pitorreo generalizado en los mercados, pudo haber evitado lo peor de la crisis con solo haber cumplido con sus obligaciones y, en concreto, con la exigencia del cumplimiento estricto de la normativa derivada de Basilea II en las operaciones de crédito, obligando a adaptar préstamos e hipotecas a los recursos propios disponibles, en lugar permitir a las entidades financieras endeudarse en la mayor cifra del planeta en términos de PIB, y además, en el colmo del dislate, permitiendo endeudarse a corto para prestar a largo sin garantías medianamente sólidas. Si el Banco de España hubiera cumplido con su obligación, la burbuja inmobiliaria se habría desinflado gradualmente y la crisis nunca habría alcanzado ni la velocidad de deterioro ni la profundidad actual, y cuyo fondo estamos muy lejos de haber tocado.
Pero el problema que nos amenaza ahora es la situación del sistema financiero, del que lo único que sabemos con certeza es que, de estar obligado a funcionar con las mismas reglas de transparencia y rigor que en los países anglosajones, estaría quebrado en más de un 50%, con sólo tres entidades sobre cuya solvencia existe certeza plena, y que mientras no se restablezca el flujo de crédito al sector real, la salida de la crisis es imposible. Con un año más, 2009, perdido ya a todos los efectos, tenemos por delante un verdadero annus horribilis 2010, en el que confluirán el fin de los planes de reactivación, un déficit y una deuda publicas inasumibles, un paro de más de cinco millones de personas, dos millones de las cuales estarán tiradas en la cuneta, sin prestación ni subvención alguna, una subida brutal de impuestos y de tarifas de servicios esenciales, y una crisis de más de la mitad del sistema financiero, que hará imposible la recuperación del crédito en un futuro previsible.
Dentro del cúmulo de consecuencias, entre negativas y desastrosas, derivadas del retraso del Gobierno en el reconocimiento de la crisis, y de la adopción después, de “las medidas de reactivación más ineficaces del mundo desarrollado” en palabras del FMI, destaca el comportamiento del gobernador del Banco de España, que durante más de dos años, en lugar de acometer el saneamiento del sector financiero, gravemente afectado por la crisis en todos sus parámetros, ha supeditado toda su actuación a las necesidades políticas cortoplacistas de un Zapatero cada día más enloquecido. El BdE ha hecho todo lo posible por ocultar la realidad, y cuando empieza a actuar, ante una situación insostenible, lo hace en forma tan chapucera y oscurantista, que el único efecto útil es el despilfarro masivo de recursos públicos sin efecto apreciable alguno.
Se empezó con la manipulación masiva del valor de los activos, donde ante la caída vertical del valor de los mismos, que estaba produciendo la quiebras en cadena de innumerables entidades financieras a lo largo y a lo ancho del mundo, en lugar de proceder a un saneamiento de los balances, el gobernador optó por lo increíble: permitir a nuestras entidades el mantenimiento de su valor contable. Todo ello pese a que su valor de mercado era sustancialmente inferior, es decir, se oculta la enfermedad en espera de que el enfermo se cure solo. Después está la morosidad, donde gracias a lo anterior, se está ocultando una morosidad real a base de compra o aceptación masiva en dación de pago de activos inmobiliarios, que en muchos casos dobla o incluso triplica la oficial.
La intervención tardía de CCM
Y luego CCM, la primera intervención, un modelo de eficacia y previsión, el asombro de occidente, que trata, en vano, de imitarnos. Por dos veces, y por razones no explicadas, el gobernador se negó a intervenir una entidad manifiestamente inviable, como le pedían sus servicios, y cuando al final fue inevitable, todo se realizó en la forma mas opaca y chapucera posible, donde van despilfarrados ya más de 3000 millones de euros, y nadie nos ha explicado todavía que es lo que se ha conseguido, aparte de mantener abiertas una amplia red de oficinas sin actividad ni justificación alguna. Y para rematarlo, como la morosidad sigue imparable, y el cumplimiento de la obligación de provisionar, 25% el primer año y 75% el siguiente, llevaría a la quiebra a innumerables entidades, el gobernador, en el colmo de la insensatez, parece decidido cambiar las reglas para no tener que provisionar a ese ritmo.
Y sin embargo, en España hay una experiencia no desdeñable en la resolución de crisis bancarias. A finales de los 70 y principios de los 80, más de 50 entidades se encontraron con graves problemas de solvencia, y el tema no solo se solucionó perfectamente, es que además el sector saldría considerablemente reforzado y, lo más importante, dotado de unos mecanismos y unas normas de actuación perfectamente válidas para abordar una crisis, y que estos irresponsables han ignorado olímpicamente. Pero había una diferencia, había un Banco de España independiente y había un gobernador expeditivo y capaz, Mariano Rubio, a quien no le temblaba el pulso para mantenérselas tiesas a quien hiciera falta. Nada que ver con lo que ocurre hoy.
El pasado mes de octubre, un jefe de gobierno sin la menor idea del problema, de espaldas al vicepresidente Económico y al gobernador, se reunió con los grandes banqueros del país, y en base a un papel que le había redactado uno de ellos, decidió poner en marcha un gigantesco plan de rescate bancario, el mayor del mundo en términos de PIB, una forma de actuar inimaginable en una democracia.
Según dicho papel – “mira Pedro, esto es lo que hay que hacer”-, el Tesoro adquiriría activos de “alta calidad”, en realidad activos fuertemente sobrevalorados, por valor de 30.000 millones de euros ampliables a 50.000. Este dinero debería permitir que la banca volviera a prestar, pero ¡oh casualidad, casualidad!, esta cifra coincidía con los vencimientos de deuda que la banca tenía que cubrir en los meses siguientes, por lo que nadie se sorprendería cuando ni un solo céntimo de los 19.000 millones adjudicados hasta ahora, haya sido destinado ni a familias ni a Pymes.
Más aún, si esa era la finalidad ¿por qué no prestar directamente ese dinero a familias, PYMES y autónomos, como hace la FED en Estados Unidos adquiriendo papel comercial? Muy fácil, porque era una estafa más, aunque gigantesca, de Zapatero, y donde el PP, tras protestar de boquilla, votaría a favor de este expolio. Si lo habían preparado los grandes banqueros no iban a decir que no. Como dirían entonces varios medios, una foto de 30.000 millones.
Avales a go-gó
Y luego avales a go-gó, 100.000 millones ampliables a 200.000, de los que a fin de abril se habían concedido unos 38.000 millones, y que han sido utilizado para fines justamente contrarios a los previstos, una burla -¿o era lo que ponía el papel?- al Estado, al Banco de España, y a los ciudadanos, ya que han sido utilizados “no para que las entidades puedan colocar sus emisiones en el exterior, y captar así el imprescindible dinero exterior” que España necesita desesperadamente, sino para especular, comprándose y vendiéndose deuda unas a otras, que es mucho más rentable, y luego con esas emisiones ir al BCE y obtener un dinero al 1 %, que después prestan a la gente solvente al 17% de interés real. Una estafa en toda regla, pero como el gobernador ni siquiera estaba invitado a la fiesta, y lo único que le preocupa era no intervenir ninguna entidad, pues no ha dicho ni pío.
Entretanto, y como era previsible, la situación del sistema financiero ha continuado deteriorándose vertiginosamente, y se saca ahora un nuevo Fondo de Rescate Bancario, un nuevo expolio sin contemplaciones a los ciudadanos y a las generaciones futuras, pues todo se hará con el dinero de nuestros hijos y nietos, o sea, vía deuda, y donde el gobierno no pretende arreglar una situación de insolvencia manifiesta, consecuencia del aluvión de morosidad, directa e indirecta, y de la imposibilidad de atender a los vencimientos de la deuda, sino el realizar una serie de fusiones, para mantener en el poder tanto tiempo como sea posible, a la casta política parasitaria y a los sindicalistas de pesebre que controlan las cajas, para que todos puedan seguir chupando del bote. Hay que estar locos de remate para poner en marcha un Plan que solo en una tercera fase, cuando todo se derrumbe, y no desde el principio, el dinero entregado dará poder político al Banco de España para actuar. Claro que si la actuación va a ser como la de CCM, pues casi mejor dejarlo.
No hace falta ser Premio Nobel de economía para darse cuenta que después de dos años de manipulaciones y mentiras sobre el deterioro imparable del sistema, después de las actuaciones más chapuceras del planeta, politizadas hasta la médula, con una irresponsabilidad tal que ni siquiera se han analizado previamente quien puede y quien no puede ser salvado, estamos a las doce menos cinco de una crisis de solvencia generalizada, y todo ello después de haber despilfarrado a ciegas decenas de miles de millones para tratar de salvar los privilegios de una casta política indigna y miserable. Y en este sentido, el broche de la obscenidad y la miseria moral lo pone la inepta ministra Salgado afirmando que “no tenemos previsto que haya gasto para los contribuyentes”. Mal está que nos expolien, pero al menos no nos insulte Sra. Ministra.
(*) Roberto Centeno, Catedrático de Economía de la Escuela de Minas de la UPM.
Per una bona part de la gent, que no te estalvis i si, probablement, algun deute, aquest no és un tema de preocupació. Però aquells que teniu estalvis, els que espereu que aquests estalvis us donin tranquilitat quan us jubileu, o si perdeu la feina, heu d'estar alertes...
Fa ja molt temps que en se'n parla, en els mitjans alternatius als mass media controlats per l'stablishment, de què els bancs i les caixes espanyoles podrien fer fallida... Normalment es parla d'entitats més exposades que d'altres, sobretot algunes caixes petites i/o molt exposades al sector del totxo.
I la realitat va donant cada cop més força a aquesta visió:
Total, que de moment jo crec que encara no hem de córrer al banc a treure els quartos però el que si s'ha de fer ara mateix és:
Post data: I tot això per què? Què pot passar?
Poden passar moltes coses, entre altres que l'economia s'enfonsi i visquem temps com només han viscut els nostres avis, però això molts de vosaltres ENCARA no creieu que pugui ser, oi? Bueno, temps al temps. Però abans de que aquests escenaris apocalíptics siguin una realitat, el que podria passar si el sistema financer fa fallida és que visquem situacions com les del corralito argentí. És a dir, que ens immobilitzin els nostres capitals durant una temporada, i que en aquesta temporada via devaluació de la moneda o via hiperinflació, perdem una bona part del que teníem... Coneixeu algun argentí? Parleu amb ell si teniu curiositat...
Apa, seguirem informant :-p
Hola,
En un post anterior (Estan segurs els meus estalvis en una entitat financera?) ja advertia dels riscos de perdre els estalvis dipositats al banc... Però últimament sembla que els esdeveniments es precipiten, i ara ja tenim aquest tema a tots els mitjans de DESinformació i també a l'agenda dels presidents dels països d'Europa (que intenten tranquil·litzar al personal perquè no vagi en massa als bancs i faci quebrar tot el tinglado). Tinc la sensació de veure com la crisi del Capitalisme va trencant, un a un, tots els murs de contenció... Aquestes coses es deien fa anys a www.rebelion.org i a www.burbuja.info , però fins i tots als lectors d'aquests mitjans alternatius ens sorprèn (i/o fascina) la rapidesa del procés... Potser ni nosaltres mateixos ens ho creiem..
Bueno, al que anava... Aquesta crisi realment sembla que pot enterrar al Capitalisme (o com a mínim destruir les regles amb les que jugava des de fa segles...). Hi havia hagut algun cop un col·lapse i esfondrament total del sistema financer (bancari)? Juraria que no. I això és el que semblen voler evitar des del Poder.
Perquè ho dic, això? Perquè les mesures que s'emprenen des dels governs per salvar un perill, precisament ho fan posant en perill un aspecte encara més vital del Sistema. Tenim el cas del pla de rescat aprovat pels parlamentaris USAmericans. I ara tenim la intenció de tots els governs europeus de garantir els dipòsits bancaris.
Amb aquesta mesura sembla que es conjuraria el perill sobre el que vaig alertar en el post que cito al començament (i això és el que pretendran fer-nos creure des dels mitjans de manipulació mediàtica els propers dies). Però en realitat el que es fa es traspassar els problemes de solvència del sistema bancari a l'últim garant que queda, l'Estat. Si aquest sistema peta, adéu siau...
Però, petarà? Probablement si. Segurament el sistema financer col·lapsarà i l'Estat no podrà afrontar la demanda de diner que això comportarà. I per tant no podrà fer efectiva la salvaguarda del fons de garantia... Els arguments tècnics (econòmics) de perquè crec que el sistema col·lapsarà no son senzills, tampoc son, com tantes coses, irrefutables... Si voleu més pistes, de moment les haureu de buscar vosaltres mateixos: us recomano la secció d'economia de rebelion.org. Però jo em vull centrar en l'altre aspecte, en les conseqüències de que l'estat no pugui garantir la disponibilitat dels estalvis per part dels estalviadors. Quan això passi, si passa, l'Estat només te una sortida: el corralito.
Què significa això del corralito? Doncs el que va passar a l'Argentina fa pocs anys, d'on en prové el nom. Significa que l'Estat ens dirà que ell ens garantitza els nostres estalvis, que no desapareixeran (formalment), però que no els podem treure dels bancs. Això, si ho combinen amb la devaluació de la moneda o amb una hiperinflació, com va passar a l'Argentina, significa que, quan els poguem treure, si aquest moment arriba mai, amb els diners que treguem només podrem comprar una part del que podíem quan els vam posar... Per entendre'ns, si teníem 6.000€ i amb això podíem comprar menjar per tot un any, quan ens els deixin treure només podrem comprar menjar per 3 mesos, o el període que sigui...
Aquest és el perill en el que estem a punt d'incórrer. De fet, en la meva opinió, és molt probable, però això només és una opinió...
Com podem intentar pal·liar això? Intentaré respondre-ho en un altre article més extens, però de moment us avanço que el millor, com sempre, és diversificar. I, en aquest cas, diversificar significa tenir (una part dels) estalvis fora del circuit financer: sota el matalàs, en llaunes de tonyina, en lingots d'or, en un jornal de terra per plantar enciams, el que sigui...
Pd.: Per cert, quan escric aquests articles no estic pensant en els "estalvis" dels rics, ho faig més aviat pensant en els estalvis dels pobres, o de la classe mitjana, dels jubilats o pre-jubilats que confien en el que els ha costat tota una vida de guanyar per passar la vellesa. I precisament aquest col·lectiu és el que te més difícil escapar de la desinformació dels mitjans de masses.
Ai ai ai... que sembla que a la presa li surten cada dia més esquerdes... i si aquesta es confirma és de les que la pot fer reventar!!!
Bueno, doncs ha sortit la notícia: "Banco de España esperará las cifras del primer semestre para decidir si interviene alguna entidad - Cotizalia.com"
El resum és que sembla que una dotzena d'entitats de crèdit (suposo que caixes, petites o mitjanes, i ves a saber si algun petit banc) estan caminant a la desfeta, cap a una situació d'insolvència i/o de fallida. Sembla que el governador del Banc d'Espanya es dona 6 mesos per veure com evoluciona la cosa, abans de plantejar-se intervenir...
Bueno, ves a saber si aquest rumor és o no cert, però el que es més que probable és que coses d'aquestes passaran. I a més cal tenir en compte que les entitats de crèdit sembla que estan maquillant els seus resultats, fent piruetes comptables com ara incrementar les dacions d'immobles per no reflexar aquelles hipoteques com a moroses o haver d'executar embargaments que no cobreixin ni molt menys tota la deuta, etc. etc.
En fi, seguirtem informant...